HANSEL I GRETEL

Vet aquí una vegada… fa molts i molts anys, en una caseta en mig d’un bosc molt gran, hi vivien en Hansel, la Gretel i els seus pares.

Un dia, els pares d’en Hansel i la Gretel, van haver de marxar a passar el dia a la ciutat i ells es van quedar sols a casa, els pares abans de marxar els hi van dir que no obrissin la porta a cap desconegut.

Quan ja feia una estona que els pares havien marxat, a mig matí, van picar a la porta i la Gretel li va dir al seu germà:

- Hansel mira per la porta qui és, però si no el coneixes no obris, ja saps el que han dit els pares abans de marxar, que no obríssim a cap desconegut.

En Hansel va obeir i va mirar pel forat de la porta però no va veure a ningú. Així que va tornar a la cuina on estava preparant l’esmorzar per ell i la seva germana. Però de sobte, van tornar a picar a la porta, per segona vegada i en Hansel es va tornar a dirigir a l’entrada i va tornar a mirar pel forat de la porta però tampoc va veure a ningú. Una mica cabrejat va tornar a la cuina i acabava de fer l’esmorzar, quan de sobte, per tercera vegada van trucar a la porta. La Gretel li va preguntar:

- Hansel, que no obres? Qui és?- i en Hansel li respongué: -Gretel, no veig a ningú!

I per tercera vegada va tornar a mirar pel forat de la porta i tampoc va veure a ningú, així que aquesta vegada, ja una mica més cabrejat, va decidir obrir-la.

En Hansel, va obrir la porta, va donar una passa endavant, va mirar a banda i banda i tampoc va veure a ningú. Ja tornava a entrar a casa, quan un soroll el va aturar.

Va sentir un remor entre les fulles de les plantes que hi havia a l’entrada de casa, just al costat de la porta, quan de sobte, va sentir una veu que venia d’allà:

- Hola! Qui ets? Em dic Cora, què feies que no obries la porta? He picat tres vegades!!

En Hansel va quedar bocabadat davant d’aquella veueta que sortia d’allà baix i espantat va cridar a la seva germana:

- Gretel Gretel!!! Corre, vina! Mira quina cosa més estranya!! I la Gretel, va anar corrents a mirar allò que tan havia sorprès al seu germà.

- Què passa? Va preguntar, per què crides tant? Que tens? I ell li va dir:

- shhhhhhhht, calla i escolta mira que surt de la planta.- I altre vegada, la veueta va dir:

- Ei nois! Que feu que no em dieu res? No us espanteu, em dic Cora agafeu-me i traieu-me d’aquí. Aleshores els dos germans van reaccionar, es van ajupir al costat de la planta i van veure una fada. Era petita, gairebé de la mida de les seves mans, era rossa hi duia una corona i unes ales, portava una vestimenta de color blau cel amb elements rosa i lila, en Hansel la va agafar tot espantat i sorprès per allò que estava veient.

- Hola, sento molestar-vos, però... no se perquè us heu espantat tant! Tanta por faig? Sort que diuen que les fades som boniques... Bé, com us dieu vosaltres?

- Jo sóc en Hansel i ella és la Gretel, la meva germana, va dir amb veu tremolosa.

La Gretel encara molt sorpresa no tenia paraules ni per reaccionar davant aquella petita fada, sempre havia pensat que les fades dels contes no existien, per això no entenia res del que estava passant.

Aleshores, la fada va dir:

- Sort he tingut d’arribar a alguna casa, aquest bosc està buit! Si sabéssiu el que m’ha costat trobar-vos... i sort que al final heu decidit obrir-me la porta! Doncs... us volia demanar un favor, jo visc allà d’alt d’aquella muntanya que veieu en l’horitzó, i... m’he escapat perquè m’he enfadat amb les altres fades i he sortit volant, però pel camí una de les ales se m’ha esquerdat amb la branca d’un arbre i no puc tornar a casa... que m’ajudaríeu?

La Gretel va dir al seu germà:

- Hansel ja saps que ens han dit els pares, que no obríssim a ningú ni parléssim amb cap desconegut... però aquesta fada sembla bona i em fa pena, viu molt lluny i hauríem d’ajudar-la a tornar a casa.

En Hansel hi va estar d’acord així que li van preguntar a la fada que era allò que havien de fer per ajudar-la.

- Doncs, m’hauríeu d’acompanyar a casa que allà la mare té la poció per curar-me l’ala. Caminant al vostre pas segurament... trigaríem dues hores i quan arribéssim allà us ho agrairia de la millor manera possible.

La Gretel va acceptar molt ràpidament, però el seu germà li va dir:

- Gretel escolta una cosa, els pares tornaran aquest vespre si no som a casa s’enfadaran i es preocuparan molt per nosaltres, no se si fem bé de marxar amb aquesta fada...

Però la Gretel el va agafar pel braç, van calcular les hores que feia que els pares eren fora i les hores que faltaven perquè arribessin i segurament arribarien ells a casa abans que els pares i van agafar pedretes per anar-les tirant mentre caminaven perquè com que després tornarien a casa sense la fada, no tindrien ningú que els pogués guiar el camí.

Així que van sortir en Hansel, la Gretel i la fada Cora, van caminar i caminar i caminar, la fada la duien penjada a l’esquena i els anava guiant el camí, mentre ells tiraven les pedretes.

Pel camí, la fada els va dir: - Sabíeu que fa molts i molts anys que en aquest bosc hi vivia una bruixa molt dolenta, que no li agradaven gens els nens i els matava per menjar-se’ls? però un dia la bruixa va rebre el seu propi càstig i se l’ha van trobar morta.-

En Hansel i la Gretel es van espantar molt i la fada els va dir: - No us heu de preocupar que no us passarà res en aquest bosc i si mai esteu en perill no dubteu en avisar-me.-

I en aquell moment, la fada els va donar una flauta màgica a cada un, perquè en qualsevol moment que tinguessin por o estiguessin en perill, tocant la flauta, la fada apareixeria per allà i els ajudaria.

Al cap de dues hores caminant per la muntanya i escalant-la, i quan semblava que ja arribaven, la fada els va fer tancar els ulls, i els hi va dir:

- Ara no podreu obrir els ulls, us guiaré i haureu de tenir-los tancats, us vull fer una sorpresa i agrair-vos el que eu fet per mi, però m’heu de prometre que mai explicareu això a ningú.

Els dos nois van obeir i van fer cas de les indicacions de la fada: ara a la dreta, ara a l’esquerra, seguiu endavant, vigileu la pedra, no us entrebanqueu amb les branques... i, de sobte van arribar. Allà la fada els va fer obrir els ulls i els dos germans molt intrigats per allò que veurien a continuació van obrir-los i van quedar molt i molt sorpresos.

Allà davant dels seus ulls, en Hansel i la Gretel hi tenien una enorme casa de xocolata amb llaminadures, nata, pastissos, galetes... tota ella estava feta d’això, era enorme i tenia una pinta... boníssima!

Els dos germans van quedar bocabadats i van dir a la fada:

- Pe... per... però... què és això? És de veritat???

La fada va assentir, i els va dir que sempre que volguessin podrien anar allà i menjar, però amb molt de compte que també es podrien posar malalts si en menjaven molt.

Llavors la fada els va dir que sobretot sobretot no diguessin mai a ningú que coneixien aquella casa tan especial, perquè si algú coneixia aquest secret la casa per art de màgia desapareixeria i mai més podrien gaudir d’ella.

Els nens van dir a la fada que mai dirien res a ningú i la fada en aquell moment, va desaparèixer, sense adonar-se’n.

En aquell moment en Hansel i la Gretel van quedar sense saber que fer, ja que havia estat un dia molt i molt estrany, encara no entenien res, però van entrar a la casa de xocolata van menjar i jugar allà i van tornar cap a casa abans que es fes de nit, perquè els pares estarien apunt de arribar.

Gràcies a les pedretes que havien anat tirant pel camí, els dos germans van poder tornar a casa, i per sort, encara no havien arribat els seus pares. Van parlar de la fada, de la casa de xocolata, de tota la màgia que hi havia hagut en aquell dia i no es podien creure res del que havien viscut, però estaven molt contents de tenir una amiga fada, de tenir una casa de xocolata i de tenir un secret.

I això és tan veritat... com que el conte s’ha acabat.